Estava recentment en un restaurant on amb prou feines hi havia cinc taules ocupades a causa de les restriccions per la pandèmia, quan vaig ser testimoni d’una escena que em va impactar. Davant nostre hi havia una parella d’entre 50 i 60 anys. A 5 metres hi havia un senyor, d’aproximadament la mateixa edat, menjant amb els pares. Jo estava imbuït en una conversa amb l’amiga amb què havia anat a menjar quan, de sobte, un fort soroll i les persones aixecades de les altres dues taules a la nostra esquena ens van cridar l’atenció. Aleshores vaig mirar cap endavant i vaig poder veure com el senyor que estava en parella tenia fortament abraçat per darrere al que havia anat a dinar amb els seus pares, i amb els dos punys al pit li aplicava una forta pressió, que portava el primer a elevar-se per damunt del terra. Vaig trigar diverses dècimes de segon a entendre que el senyor que havia anat a dinar amb els seus pares s’estava ofegant, fruit de l’ennuegament amb algun mos de menjar, i que l’altre li practicava la maniobra de Heimlich. Durant uns instants la situació va ser angoixant, la cara del primer estava inflada i vermella, i la ganyota era de col·lapse. Un espasme sacsejava amb regularitat coll i tronc, en la lluita per recuperar la respiració interrompuda. Tot i això, el segon no va parar en el seu afany, i amb una determinació absoluta va continuar practicant aquesta maniobra de primers auxilis amb gran diligència i energia. Fruit d’això la cara del primer va començar a mostrar signes d’alleujament i els espasmes van cessar alhora que la respiració tornava a fluir cap als pulmons. Aleshores es van separar i després d’assegurar-se que l’ennuegat s’havia recuperat de l’ensurt, tots dos van seure a les respectives taules amb els seus acompanyants. Vam fer el mateix els altres, que ens havíem aixecat en un gest gairebé automàtic per indicar la nostra implicació en l’assumpte. Els únics que no s’havien posat drets a tot el restaurant eren els acompanyants dels dos protagonistes, potser superats precisament per la proximitat cap als mateixos. Posteriorment tots vam seguir menjant com si res.
El que més em va cridar l’atenció és que aproximadament mitja hora després, el salvador i la seva parella van abandonar el restaurant, i amb una inclinació de cap i un somriure el primer es va acomiadar del salvat, que a diversos metres de distància, continuava a la taula amb els seus pares. Com que aquesta taula quedava fora del meu angle visual, no vaig poder veure la reacció d’aquest ni la seva manera d’acomiadar-se’n. En qualsevol cas, aquest comiat va ser sense una protocol·lària encaixada de mans, sense ni tan sols contacte o proximitat física. Els temps de pandèmia restringeixen el contacte amb desconeguts, encara que aquests t’acabin de salvar la vida.
I si l’escena de l’ennuegament havia estat impactant per a mi, ja que mai abans havia vist una cosa semblant tan de prop, he de dir que la manera com es va produir l’adéu entre els dos homes ho va ser més. Aquest va ser el tema de conversa amb la meva amiga durant la resta del nostre menjar junts, i encara avui, uns quants dies després de l’incident, segueixo donant voltes. I em pregunto quina hauria estat la manera adequada d’acomiadar-se? Una abraçada? El salvat hauria d’haver pagat el menjar al seu salvador i parella? ¿Hauria d’haver-li demanat el telèfon i fer-li padrí d’algun dels seus futurs néts, en cas que aquests arribessin algun dia? Poc reconeixement em sembla això cap a qui et salva d’una mort segura, a jutjar per l’apurat que havia estat l’home. I no obstant, res d’això va passar. O per contra, pot un simple i sincer gràcies, dirigit des del fons del cor, i transmès amb una mirada profunda, ser un agraïment suficient? Si això va ser el que va passar, no ho sabré mai.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa