Psicologia i formació

Blog

L’objectiu de la nostra educació es aconseguir que el nostre cervell sigui l’instrument de la nostra voluntat
F. Ferrer i Guardia (El Masnou 1859 – Fossar de Montjuich 1909)

Amb aquesta frase del fundador de l’Escola moderna, que va morir afusellat,  acusat falsament de ser l’instigador de les revoltes de la setmana tràgica a Barcelona, vull establir el fil conductor d’aquest escrit.

Ferrer i Guardia ja havia estat empresonat, i després alliberat, uns anys abans de la seva execució. El motiu, la seva vinculació amb l’autor de l’intent fallit d’assassinat del rei Alfons XIII. Aquest era el bibliotecari i traductor a l’escola fundada pel de Masnou. L’escola moderna va ser revolucionària a l’estat precisament per la filosofia que impregna la cita que encapçala aquest l’escrit, i que postula que l’home és un instrument de sí mateix, o de la seva voluntat, i no de Deu o de l’estat. L’Escola moderna va ser la primera escola no religiosa a Espanya, i va suposar una amenaça més gran que les revoltes al carrer per al règim establert, ja que pretenia educar les persones en el lliure pensament. El seu fundador es va guanyar l’animadversió més profunda per part de les oligarguies que detentaven el poder. Animadversió que va ser en definitiva la causa última de la seva condemna a mort, i la posterior desaparició de l’escola moderna

Més de 100 anys després d’aquests esdeveniments em trobo la cita escrita a la paret d’un parc de Capellades, i em fascina. Està escrita de forma polida amb spray negre i en majúscules , i la meva intuïció és que és obra d’algú vinculat al moviment llibertari, les joventuts de la CUP o fins i tot Okupa, qui sap? En qualsevol cas, trobo que la vigència del seu missatge és absoluta i decideixo obrir el curs d’Intel·ligència Emocional, que a la tarda comença al meu centre, amb ella. De fet, molts anys abans que algú se li acudís encunyar aquest terme i vendre’l arreu del món amb l’habilitat de la qual només un nordamericà és capaç, i fer-ho com si hagués inventat alguna cosa, ens trobem amb l’escola moderna de Ferrer i Guardia parlant de l’esperit crític, de la voluntat humana com a motor del seu comportament i de l’educació com a eina per a instaurar l’obediència de la persona a si mateixa.

Trobo que la vigència del missatge de la frase és absoluta a l’actualitat perquè, si bé ja no es la voluntat de Deu o la de l’estat qui ens dirigeix,  dubto molt que sigui la pròpia, per altra banda, la qui ho faci. Per tal que la nostra voluntat sigui sobirana, primer hem de tenir una voluntat pròpia, que neixi del nostre interior, és a dir, no manufacturada pels empresaris de l’opinió i servida llesta per consumir, com si d’un plat precuinat es tractés.  En segon lloc, assumint que tenim voluntat pròpia, que no és poc assumir, hem de tenir la força per a mantenir-la i no anar canviant-la a mesura que avança el dia i ens distraiem amb tots els estímuls que ens bombardegen per totes bandes. Per aquests estímuls que ens desperten emocions, apetències i desitjos que ens impulsen en direccions oposades a la que ens marcava inicialment la voluntat.

M’agradaria centrar-me ara en els adolescents i joves. José Luís Aranguren deia: “la joventut retrata, sempre amb traços forts, la societat global, a la qual, per la seva banda, no sempre li agrada veure’s així retratada”. Quin és el retrat de molts dels joves que veiem a la consulta? Incapaços de complir normes. Les nostres normes. Incapaços d’assolir objectius, els nostres objectius. Consumidors insaciables d’oci emmagatzemat en pantalles. Les pantalles que els hem comprat nosaltres. Flirteig amb les drogues; que han adquirit amb els nostres diners. On està la voluntat d’aquests joves? A alguns ja fa temps que se’ls ha etiquetat amb trastorn d’atenció. No poden mantenir l’atenció. És el nostre diagnòstic. Però per mantenir l’atenció en quelcom, no hauria d’haver abans una voluntat entrenada per a fer-ho? Com s’entrena la voluntat? I com s’ensenya a tenir una voluntat pròpia, que no assumeixi com a tal la dels altres? És possible ensenyar això? Donat que no hi ha una altra manera d’ensenyar que amb l’exemple, som nosaltres exemple del que volem ensenyar? O fa temps que, com la oligarquia ho va fer amb Ferrer i Guardia, els impulsos del moment han afusellat la nostra voluntat?

He acabat aquest escrit amb més preguntes de les que tenia al començar. No era la meva voluntat.